«El retaule del flautista» (2008 i 2009) va significar l’entada a una nova era per a La Farsa: nous actors i actrius, nous directors i directores i nova manera de fer. «Mentiders» (2010 i 2011) també va suposar un gran èxit. I s’arribaria a un punt àlgid amb dos musicals amb col.laboració amb l’Escola Municipal de Música de Berga: «Oliver» (2012) i, sobretot, «Annie, el musical» (2014). Amb aquest darrer es va aconseguir omplir el Teatre Municipal de Berga durant 3 dies seguits: més de 2000 espectadors.

Ens els últims 10 anys La Farsa ha ampliat el seu ventall de registres. S’ha atrevit amb musicals, microteatre, teatre infantil, teatre social… sense deixar mai les comèdies o el teatre més clàssic que sempre l’ha caracteritzat.

Desprès de morir en Daniel Tristany hi van haver un parell d’anys de transició. El 2007 en Xavier Marginet va dirigir la primera representació sense ell:  Ròmul el Gran. Va ser un any de renovació de l’Agrupació. En Jordi Torrabadella es posaria al davant de l’Agrupació com a director l’any 2008. Ningú ha dedicat  el cent per cent del seu temps al teatre com ho havia fet el Daniel, però entre tots la cosa ha anat tirant fins ara. Un gran revulsiu pel grup va ser la representació del Retaule del flautista en la qual el Jordi es va estrenar com a director, posant en escena un musical senzill però molt treballat pel grup. Amb la representació del Retaule del flautista  es van celebrar els 50 anys de La Farsa. En tal motiu els actuals i molts dels antics membres de l’Agrupació es van trobar en un dinar on es van recordar totes les obres representades fins llavors i en especial al Daniel, a través d’un vídeo que feia un recorregut breu pels 50 anys de vida de l’entitat.

L’èxit assolit pel Retaule del Flautista va fer que es reposés l’any següent.

L’any 2005 en Daniel Tristany va dirigir les seves dues últimes obres: el Barret de cascavells i Paraules encadenades. Des del 2000 fins el 2004, s’havien representat quatre obres. En els Pastorets d’aquell any, per primera vegada en Daniel Tristany no estaria a l’escenari per la malaltia que li va ocasionar la mort el 12 de febrer de 2006, desprès de gairebé cinquanta anys de dirigir l’A.T. La Farsa i de ser el principal responsable de què tot funcionés. De ser-ne l’ànima. A la primavera d’aquell any 2006 i en els Festivals d’Estiu  -que serien els últims que organitzaria la nostra entitat abans de passar el testimoni a l’Ajuntament de la ciutat- es van reposar les dues últimes obres que ell havia dirigit i se li va retre homenatge. En tal motiu es va col·locar  una placa commemorativa a l’entrada del teatre on tantes i tantes  hores  havia deixat per amor a l’art.

Entre el 1997 i el 1999 es va dur a terme la remodelació del Teatre que n’havia de canviar totalment la fesomia. Això va fer que ni l’any 1997 ni el 1998 es programessin els Festivals d’Estiu de Teatre que organitzava l’Agrupació. Sí, però, que durant la temporada 1997-1998 l’estat de les obres va permetre que s’hi podessin fer Els Pastorets que en la temporada 1998-1999 es van representar, amb una versió reduïda i gairebé testimonial, al Centre Cívic per no trencar la tradició. El Teatre seria reinaugurat la primavera de 1999. L’A.T. La Farsa no va reemprendre la seva activitat teatral (llevat dels Pastorets) fins l’any 2000 representant Terra Baixa que, per cert, és l’obra que més vegades el grup ha posat damunt l’escenari.

Desprès de la celebració dels 25 anys, La Farsa va arribar a un punt d’inflexió en la seva història: el canvi de teatre. El 22 de juliol de 1984 desprès de molts i molts anys al Teatre Patronat, amb un aforament de prop de 400 persones, es va posar en marxa el Teatre Municipal  en el que havia estat el cinema El Casino Berguedà, que es va remodelar per adaptar-lo al seu nou ús i on s’hi podien encabir 900 persones (actualment  750) amb un escenari de 10 metres de boca i 11 de fons. L’A.T. La Farsa intervingué de forma activa en aquesta posada en marxa del nou equipament.

Com és lògic, al cap dels anys, es produeixen canvis en l’aspecte de les coses: l’essència no canvia, però la manera de fer és diferent. Això precisament és el que va passar a La Farsa. S’acostava al quart de segle de vida i van aparèixer moltes cares noves, joves que volien fer teatre amb la  mateixa il·lusió i ganes d’aquells primers  que va posar en marxa La Farsa.

Aquesta nova fornada d’actors continuava tenint com a director a en Daniel Tristany, a qui al 1983, en motiu de la celebració dels 25 anys de La Farsa, se li va acudir fer una obra que recollís escenes de totes les més emblemàtiques que s’havien fet fins al moment. Aquesta obra la va anomenar Farsàlia. Va ser una obra en què hi van participar més de 50 persones de les diferents èpoques. S’hi van representar escenes de fins a 15 obres diferents, de títols com Pigmalió, Terra Baixa o el Foc de les Ginesteres, entre altres. A més a més, per commemorar el 25è aniversari es va fer una exposició al museu municipal, així com també una missa al santuari de Queralt i una ofrena a la Verge.

I van arribar els canvis socials. A finals dels setanta i a principis dels vuitanta, la dictadura franquista començava a estar debilitada, en contraposició al reforçament de la llibertat d’expressió. El poble volia parlar, i La Farsa no n’era una excepció; l’any 1968 es va representar Antígona, de Salvador Espriu, estrenada per l’A.T.La Farsa i representada al Romea, una obra reivindicativa a la que se li van censurar alguns fragments. L’any següent es representava una altra obra de Salvador Espriu, Conversió i mort d’en Quim Federal, i al 1970 Els condemnats de Baltasar Porcel. Van ser obres amb un caràcter nacionalista i de queixa.

Però l’obra per excel·lència que va deixar petjada a La Farsa i en la memòria de tots aquells que la van viure o la van veure és El Foc de les Ginesteres de Josep Maria de Segarra, una obra totalment catalanista que es va representar en un moment clau de la història, al 1977. Això va fer que tingués un immens ressò social i que la companyia de La Farsa fos nòmada i anés a interpretar l’obra per multitud de llocs, arribant al Teatre Grec de Barcelona.

Sota la direcció del Daniel, es va arribar, en només sis anys, a tres fites transcendentals per la consolidació definitiva de La Farsa: el 1962 l’obra Figuretes de Vidre de Tenessee Williams es va representar al Teatre Romea de Barcelona, en el marc del cicle de Teatre “Dilluns al Romea” on fins i tot l’actor de la Farsa Climent Vilella, per a molts uns dels millors que ha passat per l’Agrupació, va rebre el premi al millor actor amb aquesta obra. Al 1965 la segona fita va ser la representació de Romeu i Julieta de Williams Shakespeare; aquesta obra va comportar un gran rebombori per la seva complexitat escènica, que va fer que es representés al pavelló d’esports de Berga i fos un gran fenomen constituint un esdeveniment ciuradà de primer ordre.. La tercera fita va arribar el 1967 en tornar a representar l’obra Tu i l’hipòcrita de Mª Aurèlia Capmany al teatre Romea en el mateix cicle. Aquesta vegada el reconeixement va ser per en Daniel Tristany com a millor director del cicle, i com a valor afegit, en aquella representació hi assistí l’autora de l’obra amb la qual es mantindria una estreta relació en endavant.

Aquests tres fets van fer que a Berga, l’Agrupació Teatral La Farsa adquirís una gran rellevància per les seves representacions, la posada en escena dels tradicionals Pastorets de Pitarra i la participació a la festa dels Elois, representant una boda típica de l’alt Berguedà pels carrers de la ciutat.

Quan un fill comença a caminar sol, s’entrebanca i cau, però es torna aixecar i així repetidament. Aquest fill era La Farsa. Començava així, amb les idees clares per tirar endavant però no sempre era fàcil. Sense l’ajut econòmic de l’Acció Social Catòlica, el principal problema eren els diners. El poc que es feia a taquilla es reinvertia en la següent obra i així es va anar trampejant, cosa que encara passa, per tal de posar a l’escenari una obra rere l’altra. Però la Farsa era una agrupació amb empenta. Amb en Ramon Aspachs com a director es van representar les  tres primeres obres només en un any i mig: Guspireig d’estrelles, Santa Eulàlia i Com els ocells.

Tot i estar en plena postguerra, la Farsa actuava en català.  Sempre ha representat en català. Aquest ha estat un dels principis més bàsics i clars de l’Agrupació des del seu naixement.

Al tercer any d’existència, 1960, i desprès que Josep Vilalta dirigís una obra, en Daniel Tristany va començar a dirigir les obres de La Farsa, i ja no va parar fins l’any de la seva mort, al 2006. Cada any es representaven entre quatre i cinc obres. Aquells actors amateurs es passaven els 365 dies de l’any assajant i actuant. La Farsa feia una arrencada definitiva.

El 22 de maig de l’any 1958, els joves integrants de la secció de teatre d’Acció Social Catòlica del Teatre Patronat van ser convocats, a través de carta, a una reunió del grup que es faria el dia 26 d’aquell mes de maig. Havia de ser una reunió transcendental.

El primer punt tractava d’un Curset de Declamació, el què avui dia en podríem dir un curs de dicció per a millorar la pronunciació i projectar millor la veu. Però el què era realment important era el segon punt a tractar: la Renovació total de la Secció de Teatre amb la proposta d’independitzar-se de tota l’estructura.

Aquell dia tothom era a la reunió: el mossèn de torn, i Consiliari, Jesús Ferrer; el director de la secció de teatre, Ramon Aspachs; Daniel Tristany, ànima de La Farsa durant gairebé 50 anys; Antoni Vilà, membre actiu durant els primers anys de l’Agrupació; Montserrat Minoves, actual presidenta de l’A.T. La Farsa, Josep Montanyà que encara n’és el tresorer i tots els actors i actrius i gent de teatre que estaven interessats en aquest nou projecte.

A la reunió es va parlar de moltes coses, com diu l’acta d’aquell dia, però el punt final és concloent: 10- La secció de teatre, en lo successiu, portarà el nom de “La Farsa”.

Podem dir que des d’aquell moment -26 de maig de 1958- La Farsa existeix com a tal. Aquest va ser l’inici de més de 50 anys de teatre per la ciutat de Berga.

L’any 1948, a la ciutat de Berga, es va activar, com a tant altres llocs, l’ Acció Social Catòlica, depenent de la Parròquia de Berga. Bona part de la seva activitat es movia al «Patronat» com se l’ha conegut sempre a Berga. El Casal Parroquial. Entre altres seccions va posar-se en marxa la de teatre, formada per un  grup de joves que, aprofitant l’espai del teatre Patronat, assajaven i representaven obres pel gust de fer teatre, amb els condicionants de l’època, i també, en part, per l’afició als Pastorets que feia ja uns quants anys que es representaven.

Tot plegat es movia en l’ambient de religiositat i moral estricta d’aquella època. En el llibre d’actes de l’Agrupació Teatral la Farsa podem veure com, en les actes més antigues on la sessió de teatre formava part de l’Acció Social Catòlica, es parla d’una Junta  que gestionava el funcionament de totes les seccions que la integraven; també s’esmenta el Consiliari, el mossèn de la Parròquia que signa les actes i encapçala la Junta. La secció de teatre, doncs, era condicionada pel funcionament global de l’Acció Catòlica i com a tal estava representada a la Junta. La seva activitat requeria del seu vistiplau. No es tractava, doncs, d’un grup autònom ni tenia la capacitat de decisió sobre els guanys econòmics de la seva activitat.

Tot això canviaria l’any 1958 quan molts dels actors amateurs que feien teatre a la secció de l’Acció Social Catòlica, decidiren independitzar-se, ja que el grup creixia cada vegada amb més força i més empenta.